"Ningú coneix el seu origen ni com va arribar a la terra. Va aparèixer al costat de les ribes daurades del riu Acragàs, a la bella ciutat d’Agrigent, poc després que en Xerxes fes assotar al mar amb cadenes. La tradició conta tan sols que el seu avi es deia en Empèdocles: ningú va conèixer-lo. D’això es desprèn, evidentment, que era fill de si mateix, tal com correspon a un déu. Però els seus deixebles asseguren que abans que recorregués gloriosament la campinya de Sicília havia viscut quatre vegades al món, i que havia estat planta, peix, moixó i donzella. Es vestia amb un mantell porpra damunt el qual queien els seus llargs cabells, una banda d’or li cenyia el cap, calçava sandàlies de bronze i jugava amb garlandes trenades en llana i en llorer.
Pel contacte de les seves mans guaria als malalts i recitava versos a la manera homèrica, amb pompós accent, damunt un carro i mirant al cel. La munió el seguia i es prosternava davant d'ell per a escoltar els seus poemes. Sota el cel pur que il•lumina els bladars, de tot arreu venien, per a veure a Empèdocles, els homes amb els braços carregats d'ofrenes. Empèdocles els deixava embadalits quan els cantava el sostre diví, fet de cristall, la massa de foc que en diuen sol, i l'amor que tot ho conté, com una vasta esfera.
Tots els éssers, deia, no són més que trossos despresos d'aquesta esfera d'amor on l'odi s'insinua. I allò que en diuen amor és desig d'unir-nos i fondre'ns i confondre'ns, com ho estàvem abans, dins el si del déu globular que la discòrdia va trencar. Invocava el dia que l'esfera divina hauria d'inflar-se, després que les ànimes haguessin passat per totes les transformacions. Doncs el món que coneixem és obra de l'odi, i la seva dissolució serà obra de l'amor. Així cantava a través de les ciutats i els camps, mentre les seves sandàlies de bronze fetes arribar de Lacònia ressonaven en els seus peus, i davant ell sonaven címbals. Mentrestant, de la boca de l'Etna sorgia una columna de fum negre que tirava la seva ombra sobre Sicília.
Semblant a un rei del cel, en Empèdocles caminava embolicat en porpra i cenyit en or, mentre els pitagòrics portaven primes túniques de lli i sabates fetes de papir. Deien que sabia fer desaparèixer les lleganyes, dissoldre els tumors i aplacar els dolors de les extremitats. Li suplicaven que acabés amb les pluges o els huracans. A un cercle de turons ell va conjurar les tempestes; a Selinunte va expulsar la febre desviant dos rius en el llit d'un tercer, i els habitants de Selinunte van adorar-lo i van edificar-li un temple i van encunyar medalles en les quals la seva efígie es confrontava amb l'efígie d'Apolo.
D'altres pretenen que va ésser endeví, instruït pels mags de Pèrsia, i que dominava la nigromància i la ciència de les herbes que fan embogir. Un dia quan sopava a casa d'Anquitos, un home furiós es va precipitar dins la sala, brandint una espasa. En Empèdocles va posar-se dempeus, va estendre un braç i va cantar els versos d'Homer sobre la nephentes que provoca insensibilitat. De seguida la força de la nephentes va dominar al furiós, que va restar immòbil, amb l'espasa aixecada com si hagués begut la dolça metzina barrejada amb el vi escumós d'una cratera.
Els malalts deixaven les ciutats per a buscar-lo, i l'envoltava una multitud de miserables, als quals van afegir-se dones, que li besaven les vores del seu preciós mantell. Una d'elles es deia Panthea, filla d'un noble d'Agrigent. Estava destinada a Artemísia, però va fugir lluny de la freda estàtua de la deessa i va consagrar la seva virginitat a Empèdocles. Ningú no va veure signes d'amor, car en Empèdocles preservava una insensibilitat divina. Proferia les seves paraules en metre èpic i en dialecte joni, si bé que el poble i els seus fidels només es valien del dori. Tots els seus gests eren sagrats. Quan s'apropava als homes era per a beneir-los o per a guarir-los.
Gairebé sempre romania en silenci. Ningú d'aquells que el seguien no va arribar a sorprendre'l adormit. Se'l va veure sempre majestuós.
Panthea es vestia en llana fina i en or. Arreglava els seus cabells segons l'estil magnífic d'Agrigent, on la vida transcorria ociosament. Un cosset vermell li sostenia els pits i la sola de les seves sandàlies era perfumada. Fora d'això, era bonica i molt alta, i de color molt desitjable. Resulta impossible afirmar que en Empèdocles se l'estimés, però va tenir pietat d'ella. En efecte, el vent d'Àsia va engendrar la pesta als camps sicilians. Molts homes van ésser assolits pels negres dits de la pesta. Fins i tot els cadàvers de les bèsties cobrien els límits de les prades, i es veien ovelles escorxades, mortes amb el morro obert cap al cel i les costelles a l'aire.
I Panthea va llanguir a causa d'aquesta malaltia. Va desplomar-se tot just davant en Empèdocles i va deixar de respirar. Aquells que l'envoltaven van sostenir el seu cos rígid i el van banyar en vi i aromes. Van treure el cosset vermell que estrenyia els seus pits joves i van embolicar-la amb benes i van subjectar-li la boca entreoberta amb una corda: els seus ulls enfonsats ja no veien la llum.
En Empèdocles va mirar-la, va deslligar-se la banda d'or que li cenyia el front i en va imposar a la noia. Damunt els pits va col•locar-li la garlanda de llorer profètic, va cantar versos desconeguts sobre la migració de les ànimes i tres vegades va ordenar-li aixecar-se i caminar. La multitud estava terroritzada. A la tercera crida Panthea va sortir del regne de les ombres, i el seu cos es va animar i va alçar-se descansant sobre els seus peus, embolicat amb les benes funeràries. I la gent del poble va comprovar que en Empèdocles sabia invocar els morts.
Com en els misteris, els heralds van proclamar el silenci solemne. Sobtadament, a la tercera vigília, les torxes van apagar-se i la nit va envoltar als adoradors. Va sentir-se una veu forta que va exclamar: 'Empèdocles!'. I quan va fer-se la llum, en Empèdocles havia desaparegut. Ningú no va tornar a ver-lo. Un esclau va contar ple d'espant qu’havia vist un dard vermell solcant les tenebres cap al cim de l'Etna. Els fidels van enfilar-se costa amunt el flanc estèril de la muntanya sota la trista llum de l'alba. El cràter del volcà vomitava un feix de flames. Dalt, a la coberta porósa i ardent de lava, qu’era com la d’un aljub i circundava l'abisme, va trobar-se una sandàlia de bronze retorçada pel foc."
Pel contacte de les seves mans guaria als malalts i recitava versos a la manera homèrica, amb pompós accent, damunt un carro i mirant al cel. La munió el seguia i es prosternava davant d'ell per a escoltar els seus poemes. Sota el cel pur que il•lumina els bladars, de tot arreu venien, per a veure a Empèdocles, els homes amb els braços carregats d'ofrenes. Empèdocles els deixava embadalits quan els cantava el sostre diví, fet de cristall, la massa de foc que en diuen sol, i l'amor que tot ho conté, com una vasta esfera.
Tots els éssers, deia, no són més que trossos despresos d'aquesta esfera d'amor on l'odi s'insinua. I allò que en diuen amor és desig d'unir-nos i fondre'ns i confondre'ns, com ho estàvem abans, dins el si del déu globular que la discòrdia va trencar. Invocava el dia que l'esfera divina hauria d'inflar-se, després que les ànimes haguessin passat per totes les transformacions. Doncs el món que coneixem és obra de l'odi, i la seva dissolució serà obra de l'amor. Així cantava a través de les ciutats i els camps, mentre les seves sandàlies de bronze fetes arribar de Lacònia ressonaven en els seus peus, i davant ell sonaven címbals. Mentrestant, de la boca de l'Etna sorgia una columna de fum negre que tirava la seva ombra sobre Sicília.
Semblant a un rei del cel, en Empèdocles caminava embolicat en porpra i cenyit en or, mentre els pitagòrics portaven primes túniques de lli i sabates fetes de papir. Deien que sabia fer desaparèixer les lleganyes, dissoldre els tumors i aplacar els dolors de les extremitats. Li suplicaven que acabés amb les pluges o els huracans. A un cercle de turons ell va conjurar les tempestes; a Selinunte va expulsar la febre desviant dos rius en el llit d'un tercer, i els habitants de Selinunte van adorar-lo i van edificar-li un temple i van encunyar medalles en les quals la seva efígie es confrontava amb l'efígie d'Apolo.
D'altres pretenen que va ésser endeví, instruït pels mags de Pèrsia, i que dominava la nigromància i la ciència de les herbes que fan embogir. Un dia quan sopava a casa d'Anquitos, un home furiós es va precipitar dins la sala, brandint una espasa. En Empèdocles va posar-se dempeus, va estendre un braç i va cantar els versos d'Homer sobre la nephentes que provoca insensibilitat. De seguida la força de la nephentes va dominar al furiós, que va restar immòbil, amb l'espasa aixecada com si hagués begut la dolça metzina barrejada amb el vi escumós d'una cratera.
Els malalts deixaven les ciutats per a buscar-lo, i l'envoltava una multitud de miserables, als quals van afegir-se dones, que li besaven les vores del seu preciós mantell. Una d'elles es deia Panthea, filla d'un noble d'Agrigent. Estava destinada a Artemísia, però va fugir lluny de la freda estàtua de la deessa i va consagrar la seva virginitat a Empèdocles. Ningú no va veure signes d'amor, car en Empèdocles preservava una insensibilitat divina. Proferia les seves paraules en metre èpic i en dialecte joni, si bé que el poble i els seus fidels només es valien del dori. Tots els seus gests eren sagrats. Quan s'apropava als homes era per a beneir-los o per a guarir-los.
Gairebé sempre romania en silenci. Ningú d'aquells que el seguien no va arribar a sorprendre'l adormit. Se'l va veure sempre majestuós.
Panthea es vestia en llana fina i en or. Arreglava els seus cabells segons l'estil magnífic d'Agrigent, on la vida transcorria ociosament. Un cosset vermell li sostenia els pits i la sola de les seves sandàlies era perfumada. Fora d'això, era bonica i molt alta, i de color molt desitjable. Resulta impossible afirmar que en Empèdocles se l'estimés, però va tenir pietat d'ella. En efecte, el vent d'Àsia va engendrar la pesta als camps sicilians. Molts homes van ésser assolits pels negres dits de la pesta. Fins i tot els cadàvers de les bèsties cobrien els límits de les prades, i es veien ovelles escorxades, mortes amb el morro obert cap al cel i les costelles a l'aire.
I Panthea va llanguir a causa d'aquesta malaltia. Va desplomar-se tot just davant en Empèdocles i va deixar de respirar. Aquells que l'envoltaven van sostenir el seu cos rígid i el van banyar en vi i aromes. Van treure el cosset vermell que estrenyia els seus pits joves i van embolicar-la amb benes i van subjectar-li la boca entreoberta amb una corda: els seus ulls enfonsats ja no veien la llum.
En Empèdocles va mirar-la, va deslligar-se la banda d'or que li cenyia el front i en va imposar a la noia. Damunt els pits va col•locar-li la garlanda de llorer profètic, va cantar versos desconeguts sobre la migració de les ànimes i tres vegades va ordenar-li aixecar-se i caminar. La multitud estava terroritzada. A la tercera crida Panthea va sortir del regne de les ombres, i el seu cos es va animar i va alçar-se descansant sobre els seus peus, embolicat amb les benes funeràries. I la gent del poble va comprovar que en Empèdocles sabia invocar els morts.
Com en els misteris, els heralds van proclamar el silenci solemne. Sobtadament, a la tercera vigília, les torxes van apagar-se i la nit va envoltar als adoradors. Va sentir-se una veu forta que va exclamar: 'Empèdocles!'. I quan va fer-se la llum, en Empèdocles havia desaparegut. Ningú no va tornar a ver-lo. Un esclau va contar ple d'espant qu’havia vist un dard vermell solcant les tenebres cap al cim de l'Etna. Els fidels van enfilar-se costa amunt el flanc estèril de la muntanya sota la trista llum de l'alba. El cràter del volcà vomitava un feix de flames. Dalt, a la coberta porósa i ardent de lava, qu’era com la d’un aljub i circundava l'abisme, va trobar-se una sandàlia de bronze retorçada pel foc."
Marcel Schwob, “ Vides imaginàries”
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada