dilluns, 23 de març de 2009

A mida que arriben homes/es va fent gran la ciutat./A mida que els peus li creixen/se li fa petit el cap. (J. M. Serrat, “Barcelona i jo”)


Veure aquest lloc: http://blip.tv/file/1891138


La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, juntament amb la Federació de Veïns de Barcelona (FAVB), l’ Observatori dels drets econòmics, socials i culturals (DESC), l’ Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans (ACDDH), l’ Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona (OSPDH), totes elles entitats ciutadanes de reconeguda trajectòria en la defensa dels drets humans, volem manifestar la nostra ferma denuncia per l’actuació dels mossos en relació als següents


FETS:
A les cinc de la matinada del dia d’ahir, 18 de març, els agents anti-avalots de la policia catalana han entrat, amb l’autorització expressa del rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, en el vestíbul universitari de l’edifici històric. La intervenció s’ha efectuat per tal de desallotjar als estudiants que hi eren tancats des del 20 de novembre per protestar pel pla Bolonya. Per altra banda, al llarg de tot el dia i en diferents llocs de la ciutat s’han produït diverses actuacions policials dirigides contra aquells estudiants que protestaven per la contundència de l’actuació policial.
S’han produït desenes de ferits i un número indeterminat de persones detingudes. Molts dels contusionats han estat persones absolutament alienes a la protesta que es trobaven, accidentalment, en el lloc dels fets. Cal destacar que entre els persones ferides s’hi troben diversos fotoperiodistes (El Periódico, El Punt, ADN, La Vanguardia, ABC, Agència EFE...), reporters i càmeres de televisió que estaven cobrint l’esdeveniment així com nens i persones de la tercera edat.
Per tot això, CONSIDEREM QUE:
Respecte a l’actuació del Rectorat de la Universitat de Barcelona:

• Resulta censurable que hagi autoritzat l’entrada i la intervenció policial en l’interior del recinte universitari sense previ avís ni esgotar els canals de diàleg oberts amb els estudiants. Tampoc resulta prou justificada la decisió de tancar la universitat, suspendre les classes i impedir, així, el lliure accés dels estudiants fins el proper dilluns 23 de març.
Respecte a l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra:
• Considerem que s’ha produït una duresa i violència extrema, pròpia d’altres èpoques i intolerable en un sistema democràtic.
• Considerem que s’ha actuat de forma desproporcionada, sense donar als estudiants la possibilitat de dissoldre voluntàriament els actes de protesta, i sense que s’hagués produït cap acte de provocació o violència.
• Considerem que s’han causat detencions arbitraries i desenes de persones ferides de forma indiscriminada i en parts dels cos, com ara el cap, absolutament prohibides pel nostre ordenament jurídic i fins i tots els propis reglaments interns IPTN dels Mossos d’Esquadra. Aquest és el cas, per exemple, d’un fotògraf del diari ADN que ha estat traslladat a l’hospital aquesta nit.
• Considerem que s’ha agredit a nombrosos professionals del periodisme, afectant, així, a la seva tasca informativa i al dret d’informació dels ciutadans reconegut en l’article 20 de la Constitució espanyola.
• Considerem especialment greus les declaracions del Director General de la Policia catalana, Rafael Olmos, en les que justificava l’agressió als mencionats professionals per la dificultat de distingir-los dels manifestants atès el visible distintiu que duen així com la clara tasca professional que realitzen.
• Considerem que la circumstancia que els agents anti-avalots dels Mossos d’Esquadra no duguin encara el distintiu identificatiu a l’uniforme, tal com preveu la instrucció aprovada per la Generalitat de Catalunya en data 12 de novembre del 2008, ha incrementat el grau d’impunitat davant els abusos comesos .

En darrer terme, volem recordar que el control policial de les protestes és una de les tasques més destacades de qualsevol règim polític, no només perquè estan en joc el respecte a les llibertats i drets de participació política dels ciutadans sinó també la pròpia “legitimitat” del sistema democràtic.

Per tot això, les entitats mencionades reclamem al Rectorat de la universitat de Barcelona:

• Que reobri el procés de diàleg interromput amb els estudiants contraris al pla Bolonya i es posi fi al discurs criminalitzador en vers la seva protesta.

Reclamem, així mateix, al Departament d’Interior:
1. Que obri una investigació per determinar si la gravetat dels fets és atribuïble tan sols als propis agents de policia anti-avalots o ha existit algun altre tipus de responsabilitat o participació dels seus superiors jeràrquics, i en virtut del seu resultat es depurin les responsabilitats i es produeixen els possibles cessaments que se'n puguin derivar. En aquest sentit, cal remarcar que el director policial, Rafael Olmos, va afirmar públicament que els “agents van complir les directrius” i que ell personalment assumia totes les responsabilitats d’allò succeït.

2. Que s’ apliqui immediatament la normativa aprovada per la Generalitat de Catalunya que estableix la obligació de dur un distintiu identificatiu en l’uniforme dels Mossos d’Esquadra per tal d’evitar la situació d’ actual impunitat sota la qual actuen els agents del cos d’ anti-avalots.

3. Que es revisin els actuals protocols d’actuació en la dissolució de manifestacions i altres actes de protesta per part dels agents anti-avalots dels Mossos d’Esquadra i evitar, així, els excessos en l’ús de la força que s’han produït en aquesta ocasió.

Barcelona, 19 de març del 2009.

http://www.facebook.com/group.php?gid=58136379284


divendres, 13 de març de 2009

Miguel Ángel y el sobrepeso de David



La predisposición a admirar la belleza, la belleza femenina, se puede confundir con una precedencia falsa de valoraciones, y hablo de mí. No hay que dar, en fin, por los glúteos más de lo que los glúteos valen. No olvido, por cierto, a Oscar Wilde y su siempre amarga y precisa meditación epigramática, quien señalaba algo así como el hecho trágico de que la belleza dure menos que el talento.

Resulta tan errado absolutizar la belleza como desdeñarla, y como en todos los temas que tienen alguna repercusión moral, el desdén pontifical de las exaltaciones físicas por lo general ostenta la señal de la hipocresía.

Los chistes que circulan en la Web, entre ellos aquél muy conocido que, abreviando, exhibe que en una circunstancia de competencia concursal se llama a varias potenciales meseras, se las interroga para develar cuál de ellas manifiesta la mayor honradez y la selección culmina determinada por la abundancia y magnificencia de los pechos, abstracción hecha de ese “accidente menor” -la honradez-, llevan ínsitos esa censura humorística a hipocresías sistemáticamente predicadas.

Las lógicas concesiones a la biología, por lo demás, como el deleite de la gastronomía, o de las bendiciones del confort no deberían ser disimuladas como si se tratara de la comisión de pecados, que es exactamente lo que han sido durante siglos en Occidente: el medido hedonismo, si la calificación no implica un oxímoron…, es casi un mandato para enjugarse las lágrimas en este valle.

Por ahí tengo escrito que el mundo es un lugar espantoso, que está solamente redimido por la existencia de las personas buenas e inteligentes, y que es casi una misión humana fundamental andarse por él cuidándolas. En fin, con o sin lamento, que en ese punto el misterio de la frase de Wilde se eleva a la categoría de literatura, visto desde ese mirador, el mundo dura más que la gratificación ocasional del cuerpo y lo perdurable y lo que es cimiento de la vida, sin ninguna moralización, parece estar cósmicamente más relacionado con lo que “no puede verse” que con la exterioridad estética.

Que a Wilde le haya preocupado pronunciarse sobre el asunto también indica que la cuestión de la belleza no se reduce a una microscópica frivolidad de espejos, cosméticos y jadeos frente a unas lindas curvas, sino tal vez que tiene fundamental relación con la calidad que ansiamos durante ese viaje de perduración zozobrante que es la vida. Negar esas ansias es mentirse. Aceptar como el todo esa sed es también hacerse trampa. La verdad, contra lo que se dice, carece de simpleza. La existencia carece de simpleza. Los seres humanos carecemos de simpleza.

Cuando aquel mono anónimo se volvió loco y empezó a hacer arbitrariedades contra natura, para escándalo de la tribal monada, comenzó la complejidad. La simpleza solamente se encuentra en las tristes jaulas de los chimpancés, y no hay nada que permita deducir que estos monos cuerdos en cautiverio son más felices que los lejanos nietos del mono loco, puestos éstos hoy a actualizar sus blogs.

Gustavo F. Soppelsa

diumenge, 1 de març de 2009

Maldiciones de Violeta


Maldigo del alto cielo

(Violeta Parra)

Maldigo del alto cielo

la estrella con su reflejo,

maldigo los azulejos

destellos del arroyuelo,

maldigo del bajo suelo

la piedra con su contorno,

maldigo el fuego del horno

porque mi alma está de luto,

maldigo los estatutos del tiempo

con sus bochornos,

cuánto será mi dolor.

Maldigo la cordillera

de los Andes y La Costa,

maldigo, señor, la angosta

y larga faja de tierra,

también la paz y la guerra,

lo franco y lo veleidoso,

maldigo lo perfumoso

porque mi anhelo está muerto,

maldigo todo lo cierto

y lo falso con lo dudoso,

cuánto será mi dolor.

Maldigo la primavera

con sus jardines en flor

y del otoño el color

yo lo maldigo de veras;

a la nube pasajera

la maldigo tanto y tanto

porque me asiste un quebranto.

Maldigo el invierno entero

con el verano embustero,

maldigo profano y santo,

cuánto será mi dolor.

Maldigo a la solitaria

figura de la bandera,

maldigo cualquier emblema,

la Venus y la Araucaria,

el trino de la canaria,

el cosmos y sus planetas,

la tierra y todas sus grietas

porque me aqueja un pesar,

maldigo del ancho mar

sus puertos y sus caletas,

cuánto será mi dolor.

Maldigo luna y paisaje,

los valles y los desiertos,

maldigo muerto por muerto

y el vivo de rey a paje,

el ave con su plumaje

yo la maldigo a porfía,

las aulas, las sacristías

porque me aflige un dolor,

maldigo el vocablo amor

con toda su porquería,

cuánto será mi dolor.

Maldigo por fin lo blanco,

lo negro con lo amarillo,

obispos y monaguillos,

ministros y predicandos

yo los maldigo llorando;

lo libre y lo prisionero,

lo dulce y lo pendenciero

le pongo mi maldición

en griego y en español

por culpa de un traicionero,

cuánto será mi dolor.