Suggeriment

Abans que vinguin vents i et quitin

del pit l'amor, aquest tan bell amor

que grandesa i gracia va donar a la teva vida

fas d'ell, ara, mentre és temps,

una ciutat eterna i en ella habita.


Una ciutat, si. Edificada

als núvols, no sobre el sòl on vas

i cimentada, bé profund, en els teus dies,

de manera que dintre d'ella càpiga

el món sencer: els arbres, els nens,

el mar i el sol, la nit, els moixonets

i sobretot càpigues tu, enter:

ho que t'embruta, ho que et transfigura,

els teus pecats mortals, les teves bravures

tot, al final, ho que et fa viure

i a més tot allò que vivint fes.


Vents del món bufen; quan ells bufen,

ai, van escombrant, van, van arrossegant

i desfent tot allò que d'humà

existeix per ventura gran i alçat

però fràgil, però finit, com els dolors,

sense que quedi, si més no, com bandera

feta de sang, somni, argila i càntic

al propi cor de les eternitats. (...)