KIRCHNER I LA VESPRA D'ASCULO

Avui les hosts de Pirros s'han mudat a la Plaça del Congrés i s'acomoden dins llurs tendes. Com si la història de l'altre Pirros no li hagués ensenyat gens a aquest altre Pirros pírric de joguina i destronat que és Néstor Kirchner, ell s'obstina a ocultar -darrere d'una paupèrrima possible victòria arrencada per alguns vots- l'efígie paradoxal de la seva derrota eriçada pels cossos dels seus legisladors tots ferits per fletxes. Kirchner no sap cap d'història, no sap cap de política, no sap cap governar una democràcia, no té sentit comú, i això pot ser pitjor que Asculo, perquè la frase de l'antic Pirros que ha recorregut els segles indica una certa grandesa meditabunda i la convicció que la glòria massa onerosa equival a la misèria d'ésser vençut sense honra ni probabilitats de recuperar-se, o almenys a un gest inútil si s'amiden forces per quantitat d'homes i aquests al capdavall jaient com cadàvers en percentatges altíssims. Vana esperança d'esperar filosofies sobre la glòria i les seves alternatives de qui mai no va estar destinat a ella, com l'exiliat patagònic. La retirada vers El Calafate podria ésser més denigrant que allò que li va tocar en dissort, que no en sort, al rei de l’Epir arrossegant les seves hosts delmades pels camps de l’Apúlia clàssica.