En el seu llibre “Les paraules i les coses”, Michel Foucault va partir de l'absurda classificació inventada per Jorge Luis Borges, qui l’ha presa d’una apòcrifa enciclopèdia xinesa. J. L. B. diu: “En les seves remotes pàgines està escrit que els animals es divideixen en a) pertanyents a l'Emperador, b) embalsamats, c) ensinistrats, d) garrins, i) sirenes, f) fabulosos, g) gossos solts, h) inclosos en aquesta classificació, i) que s'agiten com a bojos, j) innombrables, k) dibuixats amb un pinzell molt prim de pèl de camell, l) etcètera), m) que acaben de trencar el gerro, n) que des de lluny semblen mosques.”
L’inefable Celestino “Alcavot” Corbacho ha confirmat, doncs, la sagacitat creativa de l'escriptor argentí i donat alè pràctic a la “teoria de la taxonomia interessada” propalada pel francès.
Il·luminats per aquest bon Celestino venim a assabentar-nos que, en el súmmum de l'èxtasi del “políticament correcte”, hem d'adoptar una taxonomia que ens fa al•lucinar davant una nova espècie: ara, els vells són, adequadament, “població passiva” dintre de l'Enciclopèdia “Corbacho”.
Encara hi ha un detall… odiós, i no sé si trobo la paraula justa al pronunciar “odiós”: aquest rar animal mascle de l'espècie Celestinarium emigrans, el tal Celestino, acaba d'enunciar que la prohibició de la importació de vells infidels i sudaques vers les terres cristianes es fa sota una consigna humanitària que, reconec, arrenca llàgrimes fins i tot al més cruel dels bucaners del Carib. Poseu-vos dempeus, ciutadans de la República, dit allò com a si Espanya fóra ho que la bona gente va voler en alguns temps avui enterrats: els vells no espanyols seran detinguts als límits parcs de la Ibèria per a… no causar stress -sic- a llur descendència (la qual no ha de distreure's mentre produïx per a Ibèria, s'entén).
Per fi, per fi! Les fosques reprensions de les sogres, aquesta mare intractable i aquell pare reganyós són tots junts una qüestió d'Estat! Per fi! Per fi aquest mandrós Estat liberal, ara conduït pel celeste Celestino, que jo crec haurà d'ésser d'esquerres, va posar mans a l’obra per a calmar les disputes que pertorben el sopar de les famílies, i fent massa lent el creixement del Producte Brut Intern.
Tanta dedicació planificadora ens alegra. Esperem que aviat Celestino, fent honor al seu nom, promogui romànticament la deportació de dones (espanyoles o no) que ens causin stress quan no volen fer l'amor perquè els dol el cap: sens dubte, el rendiment laboral masculí podria ésser feble l’endemà. Això, Sr. Corbacho, és combatre l'Estat “absent”, perquè, si allò no és una sàvia presència de la llei reglant la vida social, quina altra cosa pot ésser-lo?
Les dolentes llengües deixen escoltar una brama sobre les veritables intencions, un poc més pertorbadores del Sr. Corbacho: asseguren que l'Estat espanyol vol augmentar les hores de la jornada laboral que s'exigeixen als nouvinguts quan ells poden treballar, i deixar en la inanició improductiva, caiguessin on caiguessin com a escombraries, sigui a Zaire, a El Marroc, al Perú o a l'Argentina, als estrangers vells que no serveixen com pilars d'aquest Regne de delícies coronat per un Borbó.
Algú va contar-me sobre seleccions anàlogues portades a terme als vagons que duien als desgraciats cap als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial.
És cert: les ideologies han mort, i només resten els fills de puta descarats vestits de blau pastís més que de verd o gris nazi. Tota una “nomenklatura” amb jaquetes blaves pastís, mimetitzats, als comitès de tots els partits… també, ells mateixos a llur vegada, mimetitzats.
L’inefable Celestino “Alcavot” Corbacho ha confirmat, doncs, la sagacitat creativa de l'escriptor argentí i donat alè pràctic a la “teoria de la taxonomia interessada” propalada pel francès.
Il·luminats per aquest bon Celestino venim a assabentar-nos que, en el súmmum de l'èxtasi del “políticament correcte”, hem d'adoptar una taxonomia que ens fa al•lucinar davant una nova espècie: ara, els vells són, adequadament, “població passiva” dintre de l'Enciclopèdia “Corbacho”.
Encara hi ha un detall… odiós, i no sé si trobo la paraula justa al pronunciar “odiós”: aquest rar animal mascle de l'espècie Celestinarium emigrans, el tal Celestino, acaba d'enunciar que la prohibició de la importació de vells infidels i sudaques vers les terres cristianes es fa sota una consigna humanitària que, reconec, arrenca llàgrimes fins i tot al més cruel dels bucaners del Carib. Poseu-vos dempeus, ciutadans de la República, dit allò com a si Espanya fóra ho que la bona gente va voler en alguns temps avui enterrats: els vells no espanyols seran detinguts als límits parcs de la Ibèria per a… no causar stress -sic- a llur descendència (la qual no ha de distreure's mentre produïx per a Ibèria, s'entén).
Per fi, per fi! Les fosques reprensions de les sogres, aquesta mare intractable i aquell pare reganyós són tots junts una qüestió d'Estat! Per fi! Per fi aquest mandrós Estat liberal, ara conduït pel celeste Celestino, que jo crec haurà d'ésser d'esquerres, va posar mans a l’obra per a calmar les disputes que pertorben el sopar de les famílies, i fent massa lent el creixement del Producte Brut Intern.
Tanta dedicació planificadora ens alegra. Esperem que aviat Celestino, fent honor al seu nom, promogui romànticament la deportació de dones (espanyoles o no) que ens causin stress quan no volen fer l'amor perquè els dol el cap: sens dubte, el rendiment laboral masculí podria ésser feble l’endemà. Això, Sr. Corbacho, és combatre l'Estat “absent”, perquè, si allò no és una sàvia presència de la llei reglant la vida social, quina altra cosa pot ésser-lo?
Les dolentes llengües deixen escoltar una brama sobre les veritables intencions, un poc més pertorbadores del Sr. Corbacho: asseguren que l'Estat espanyol vol augmentar les hores de la jornada laboral que s'exigeixen als nouvinguts quan ells poden treballar, i deixar en la inanició improductiva, caiguessin on caiguessin com a escombraries, sigui a Zaire, a El Marroc, al Perú o a l'Argentina, als estrangers vells que no serveixen com pilars d'aquest Regne de delícies coronat per un Borbó.
Algú va contar-me sobre seleccions anàlogues portades a terme als vagons que duien als desgraciats cap als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial.
És cert: les ideologies han mort, i només resten els fills de puta descarats vestits de blau pastís més que de verd o gris nazi. Tota una “nomenklatura” amb jaquetes blaves pastís, mimetitzats, als comitès de tots els partits… també, ells mateixos a llur vegada, mimetitzats.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada