LES CASSOLES FERIDORES I EL GOVERN CONJUGAL ARGENTÍ

Certament, totes les metàfores ensopeguen amb problemes a l'hora de delinear a Cristina Fernández de Kirchner (o tot just al “matrimoni presidencial”, com se sol anomenar aquí a l’Argentina a la unió conjugal i política que subsisteix amb el seu espòs, el ex mandatari Néstor Kirchner).

Jugant, de totes maneres, amb les paraules, podria dir-se que el duo està escalant la pedagogia del “divideix i regnaràs” al inrevés: lentament, amb rares passes gairebé de comèdia, o de tragicomedia, ha anat unint sistemàticament a tots els seus enemics, encara que a l'observador li sembli estrany veure parats enfront de Fernández de Kirchner a subjectes que durant moltíssim temps es van mantenir, o haurien hagut de manternir-se en llocs ideològics distants entre si.

No és mentida, en les seves arrels, l'acusació que contra el més llegendari col·lectiu agrícola i ramader, la Societat Rural, els “kirchneristas” enarboren: els latifundistas que en ella es congreguen van tenir tracte directe o indirecte amb gairebé tots els règims militars que va sofrir el país, a l’extrem que sovint s'ha dit esquemàticament que aquestes dictadures van ésser instaurades per a l'exclusiu beneplàcit (econòmicament interessat) d'aquella Societat…

Però, des de ja, el que s’enten avui pel “camp” a l’Argentina, enmig del conflicte que amb ell mantenen la presidenta i el seu marit coregnant, excedeix fomall i institucionalment a la Societat Rural. En aquest sentit, s'ha assegurat amb raó que la protesta no té precedents, perquè entre les quatre entitats agropecuàries que, unides, borden furiosament a Fernández de Kirchner almenys una de les tres restants es troba situada a les antípodes del model ideològic de la vella oligarquia bovina.

Això no és el més alarmant per al govern, el qual no ha fet precisament gal·la de coherència en el terreny de les idees polítiques, usant i descartant a dretes i esquerres d’acord al que li fos utilitzable. Per aquest motiu, els Kirchner mal podrien estar atònits davant una estratègia en la qual es complauen: transvasar, amb la major immoralitat, fórmules i personatges filosoficament antagònics aprofitant les hemorràgies de tots els partits per a alimentar l'estructura oficial de gent tan sols famolenca dels salaris pagats per l'Estat..

El que apareix com més perillós per a la supervivència d'aquest Estat matrimonial armat sorprenentment a l'Argentina el darrer any (tota comparança amb Perón i Eva Perón és massa simple de fer o un pecat per defecte, segons es miri…) és la grandària material aconseguida per la protesta: el conflicte va començar amb qüestionaments a la política agropecuària i ha acabat éssent un enjudiciament global portat a terme per tota la població, i principalment també la urbana, un examen realitzat a tota la gestió per tothom. En aquest judici, si uséssim la metàfora del jurat que delibera, cada dia que transcorre sembla una ràpida “conversa” multitudinària encaminant-se amb decisió vers la condemna, que així mateix té aspecte d’ésser unànime.

Dues circumstàncies incrementen la debilitat de Fernández de Kirchner: primer, l'oposició, enfilada al malcontentament del camp, repeteix amb plé accent de veritat coses que tothom coneix en contrast amb les tèrboles fàbriques de enganys que el govern va engegar des de fa molt temps, fins i tot en “la seva primera versió” on l'avui “marit presidencial” era titular formal de l'executiu; segon, no hi ha dubte que la devaluació de la moneda va provocar un brusc enriquiment del sector agropecuari, i allò va transformar-lo en un potent actor polític, amb recursos econòmics suficients per a lluitar a fi de trobar un indret adequat al seu paper productiu i financer determinant.

Aquest panorama desolador per a la cúpula kirchnerista sembla difícil de modificar. El rar, davant de propis i estranys -llegeixi's argentins i observadors estrangers al mateix temps- és que aquesta incapacitat de mutar, de restaurar o de fer renéixer la iniciativa política no sorgeix de condicions objectives, sinó d'una forma exòtica d'exercir el govern, d'un dèficit subjectiu, ara, de la pròpia parella presidencial. L'Argentina, per successives erosions dels partits destinats a proveir de funcionaris a l'Estat, ha patit notòriament una involució en els últims anys, esdevenint una nació on els ciutadans passegen amb prou feines com orfes de pares els quals s'han transformat en saquejadors de l'erari tenint en compte tan sols el benefici personal i l'adhesió compulsiva al nepotisme, entre altres vicis. Així mirat, el país projecta una ombra tenebrosa que s'assembla en els seus perfils més a un vaixell portant un timoner desertor i un capità absent que a una nau dins la qual -com en tota societat normalitzada- els oficials de bord naveguin amb les cartes sobre la taula i on el passatger indefens es trobi sota la protecció adequada de llur previsió, llur tutela i llur planificació.

*Per Pau Ferran Rius des de Concepción del Uruguay, Argentina