De comèdia, famílies i horrors: els Kirchner i els Adams

Les peripècies de l'Argentina imiten a l'art i reivindiquen la sàtira sinuosa d’Oscar Wilde: com a una sorprenent escalada en la qual algú segueix, al peu de la lletra, un manual per a autodestruir-se, els Kirchner sumen punts amb el rar objectiu que els hi declari invictes en un joc que bé podria anomenar-se Aniquili's de la manera més eficaç i amb la major estridència possible.
Mitjançant una cadena de provocacions, des de fa 100 dies han transformat modestes assemblees rurals en una rebel·lió universal. Cada intervenció de la presidenta és una una càrrega de llenya resseca que ella en deixa caure bé amatent sobre un incendi, cada hipotètica defensa de les mesures oficials de part de brètols a sou, com a D’Elia, que la gent detesta, apareix com a una llançada addicional en el costat d'una societat crucificada per llurs atropellaments. Els analistes miren això amb els ulls oberts de bat a bat: mai no s'ha vist un suïcidi tan clarament premeditat al llarg de la història argentina. Ja en el súmmum de la pulsió auto-deletéria, s'ha confiat al Congrés la ratificació dels errors, amb un explícit missatge olímpic: l'error ha d’ésser ratificat. D’aquesta mena, la suposada “discussió parlamentària” només serà l'exhibició desvergonyida de les exigències de submissió incondicional dels Kirchner, ara dirigida al Congrés. No és la correcció de l'error el que es busca; menys el debat relacionat amb la fal·libilitat o no del matrimoni presidencial: el Congrés té l'única i horrífica missió, sota amenaça, de declarar per llei la infal·libilitat d'aquesta família Adams sud-americà i poc risible.