Què serà de l'ermita?
Quina part de la rosa,
entre les roses,
ha pres
el color de la cendra?
Quin dels pètals,
entre cent,
tindrà la sang de l’Olga
per saba?
En quina espina
del ram
està Ausiàs March
esquinçant el temps
d'aquesta Olga a qui
algú
va atorgar com a promesa en roses?
Vas ésser tu, extravagant Ausiàs,
amb el bastó feudal i altívol,
qui va propinar aquell cop
a l'amo
de les claus?
Eras tu el guardià avar
de la pietat de les roses
d'aquell jardí,
amb les cendres de la seua ahir?
Vau ésser vós, Mossen Ausiàs,
el qual va vedar a les roses,
xopades en mel i tinta,
el jeure per promeses?
Jo sé que tu, Ausiàs,
mirall estrany de passió,
que vas arrasar aquesta terra
amb la desolació
d'udols per l’amor
que mai no arriba a ésser amor,
vas bressolar les roses
per a ella.
No vas voler, blasfem,
com a en el teu vers,
que al déu fos lliurat
el que és amor.
Crema la flama, Ausiàs,
que crema la teua bogeria
d'heretgia i impietat
Crema més enllà
del teu senyoriu i els teus oficis,
de capità i jutge,
lluny del mar dels teus vents,
de les teues veles.
Per què em vas clamar
pels seus llavis
veles i vents han mos desigs complir?
Cremen amb tu
les teues roses, violent Mestre March.
Jo, inflamat, amb elles.
Rosas para Mossen Ausiàs
¿Qué será de la ermita?
¿Qué parte de la rosa,
entre las rosas,
habrá tomado
el color de la ceniza?
¿Cuál de los pétalos,
entre cien,
tendrá la sangre de Olga
por savia?
¿En qué espina
del manojo
está Ausiàs March
desgarrando el tiempo
de esa Olga a quien
alguien
otorgó como promesa en rosas?
¿Fuiste tú, bizarro Ausiàs,
con el bastón feudal altivo,
quien asestó aquel golpe
al dueño
de las llaves?
¿Tú el guardián avaro
de la piedad de las rosas
de ese jardín,
con las cenizas de su ayer?
¿Fuisteis vos, Mossen Ausiàs,
el que vedó a las rosas,
empapadas en miel y tinta,
el yacer por promesas?
Yo sé que tú Ausiàs,
espejo extraño de pasión,
que arrasaste aquesta terra
con la desolación
de tus aullidos a ese amor
que jamás da en ser amor,
acunaste las rosas
para ella.
No quisiste, blasfemo,
como en tu verso,
que al dios fuera entregado
lo que es amor.
Arde la llama, Ausiàs,
que quema tu locura
de herejía e impiedad.
Arde más allá
de tu señorío y tus oficios,
de capitán y juez,
lejos del mar de tus vientos,
de tus velas.
¿Por qué me clamaste
por sus labios
veles e vents han mos desigs complir?
Arden contigo
tus rosas, violento Mestre March.
Yo inflamado con ellas.
Gustavo F. Soppelsa
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada