Artistes sota sostre

Fa molt de temps, a cert escriptor entrevistat en televisió li vaig escoltar dir alguna cosa que mai no se m'ha oblidat: que la cultura protegida, “oficialitzada per mecenatge”, àdhuc diguem políticament “irreprotxable”, esdevenia estèril.

Predicava aquell home que l'art es mou, si aquest art és de debò, serpentejant pel perillós i mortal congost de la crítica al poder, o a allò que és gairebé el mateix (llegeixi's l'estat de coses “aprovat” per la unanimitat de la gent que es troba còmoda, el consentit com “real” pels qui dominen).

Record que, per aquesta sendera de reflexió, posava en relleu que la declamada i àrduament sol·licitada “protecció de la cultura” pels governants venia a ésser una contradicció, i l'artista tutelat, conseqüentment, un eunuc domesticat, potser fins i tot contra la seva voluntat, doncs, per fi, qui mossega la mà que l’alimenta sense sentir-se almenys una miqueta ingrat?

En la seva línia, i escandalitzant per l'absurd, ho reconec, em ve a la memòria altra paràbola qu’ell va disparar llavors: els bons pares són una desgràcia, perquè conspiren contra la natural rebel•lió que està en la gènesi de la pròpia personalitat ja que, qui s'atrevirà a ésser algú si no es pot ésser millor que un model admirat i no superable?

Gustavo F. Soppelsa