Borges i jo

A l'altre, a Borges, és a qui li ocorren les coses. Jo camino per Buenos Aires i em demoro, tal vegada ja mecànicament, per a mirar l’arc d’un cancell i la porta interior; de Borges en tinc notícies pel correu i veig el seu nom en una terna de professors o en un diccionari biogràfic. M'agraden els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVIII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson; l'altre comparteix aquestes preferències, però d'una manera vanitosa que les converteix en atributs d'un actor. Seria exagerat afirmar que la nostra relació és hostil; jo visc, jo em deixo viure perquè Borges pugui tramar la seva literatura i aquesta literatura em justifica. Gens em costa confessar que ha assolit certes pàgines vàlides, però aquestes pàgines no em poden salvar, potser perquè el bo ja no és de ningú, ni tan sols de l'altre, sinó del llenguatge o la tradició. Més enllà d'això, i de forma definitiva, jo estic destinat a perdre'm, i només algun instant de mi podrà sobreviure en l'altre. A poc a poc vaig cedint-li tot, malgrat em consta el seu pervers costum de falsejar i magnificar. Spinoza va entendre que totes les coses volen perseverar en el seu ésser; la pedra eternament vol ser pedra i el tigre un tigre. Jo he de quedar en Borges, no en mi (si és que algú sóc), però em reconec menys en els seus llibres que en molts altres o que en el laboriós frec de les cordes d’una guitarra. Fa anys vaig tractar d'alliberar-me d'ell i vaig canviar les mitologies dels suburbis portenys pels jocs amb el temps i amb l'infinit, però aquests jocs són de Borges ara i hauré d'idear altres coses. Així la meva vida és una fugida i tot ho perdo i tot és de l'oblit, o de l'altre.

No sé quin dels dos escriu aquesta pàgina.

Jorge Luis Borges

Traducció a cura de Gustavo F. Soppelsa i Olga Pena Guiu

Borges y yo

Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.No sé cuál de los dos escribe esta página.