La casa d'Asterió

I la reina va donar a llum un fill

que es digué Asterió.

Apol•lodor: Biblioteca, III, I

Sé que m'acusen de supèrbia, i potser de misantropia, i potser de bogeria. Aquestes acusacions (que jo castigaré al seu degut temps) són irrisòries. És veritat que no surto de casa meva, però també és veritat que les seves portes (el nombre de les quals és infinit *) són obertes dia i nit als homes i també als animals. Que entri qui vulgui. No hi trobarà pas pompes donívoles aquí ni el rar i extravagant aparat dels palaus, però sí la quietud i la solitud. Així mateix hi trobarà una casa com no n'hi ha cap altra d’igual a la faç de la Terra. (Menteixen els qui declaren que a Egipte n’hi ha una de semblant). Fins i tot els meus detractors admeten que no hi ha un sol moble a la casa. Una altra brama ridícula que s’ha divulgat és que jo, Asterió, sóc un presoner. Repetiré que no hi ha una porta tancada, afegiré que no hi ha un pany? A més, alguna tarda he trepitjat el carrer; si he tornat abans que es fes de nit no ha estat per altra cosa que pel temor que m’infonien les cares de la plebs, cares descolorides i aplanades, com la mà oberta. Ja s’havia post el Sol, però el desvalgut plor d’un infant i les tosques pregàries del ramat humà van dir que m’havien reconegut. La gent resava, fugia, es prosternava; els uns s’encimbellaven a l’estilobat del temple de les Destrals, d’altres agafaven pedres. Algun, crec, es va amagar sota l’oceà. No debades la meva mare va ésser una reina; no puc confondre’m amb el vulgar encara que la meva modèstia ho desitgi.
De fet sóc únic, no m’interessa allò que un home pugui transmetre a d’altres homes; com el filòsof, penso que res és comunicable mitjançant l’art de l’escriptura. Les tedioses i trivials minúcies no tenen cabuda en el meu esperit, el qual està capacitat per a grandeses; mai he retingut la diferència entre una lletra i una altra. Certa impaciència generosa no ha consentit que jo aprengués a llegir. De vegades ho deploro, car les nits i els dies són llargs.
És clar que no em falten distraccions. Aparentant ésser un moltó que va a envestir, corro per les galeries de pedra fins que, marejat, rodolo per terra. M’agotzono a l’ombra d’un aljub o on de sobte fa corba un passadís i jugo a fet i amagar. Hi ha terrasses des d’on em deixo caure, fins ensagnar-me. A qualsevol hora puc jugar a estar adormit, amb els ulls tancats i la respiració poderosa. (De vegades m’adormo de debò, de vegades ha canviat el color del dia quan he obert els ulls.) Però d’entre tots aquest jocs el que prefereixo és el de l’altre Asterió. Fingeixo que ve a visitar-me i que jo li ensenyo la casa. Amb grans reverències li dic: Ara tornem a la cruïlla anterior o Ara desemboquem en un altre pati o Ja et deia jo que t’agradaria el canaló o Ara veuràs una cisterna que es va omplir de sorra o Ja veuràs com es bifurca el soterrani. De vegades m’equivoco i riem de bona gana ambdós. No només he imaginat aquests jocs; també he meditat sobre la casa. Totes les parts de la casa hi són moltes vegades, qualsevol lloc és un altre lloc. No hi ha un aljub, un pati, un abeurador, un pessebre; en són catorze (són infinits) els pessebres, abeuradors, patis, aljubs. La casa és de la grandària del món; més ben dit: ella és el món. Malgrat tot, a força de vagar, cansat de recorregudes avorrides, pels patis amb un aljub i polsoses galeries de pedra gris, he arribat al carrer i he vist el temple de les Destrals i el mar. Això no ho vaig entendre fins que una visió de la nit em va revelar que també són catorze (són infinits) els mars i els temples. Tot hi és moltes vegades, catorze vegades, però dues coses hi ha en el món que sembla que hi són només una vegada: a dalt, l’intricat Sol; a baix, l’Asterió. Potser jo he creat les estrelles i el Sol i la enorme casa, però ja no me’n recordo.
Cada nou anys entren a la casa nou homes perquè jo els alliberi de tot sofriment. Sento llurs passes o llur veu al fons de les galeries de pedra i corro alegrement a cercar-los. La cerimònia dura pocs minuts. Cauen un darrere de l’altre sense que jo m’ensagni les mans. On van caure, quedaren, i els cadàvers ajuden a distingir una galeria de les altres. Ignoro qui són, però sé que un d’ells profetitzà, a l’hora de la seva mort, que en algun moment arribaria el meu redemptor. Des de llavors no em dol la solitud, perquè sé que el meu redemptor és viu i al capdavall s’aixecarà per sobre de la pols. Si la meva oïda abastés tots els sorolls del món, jo percebria les seves passes. Tant de bo ell m’endugui a un lloc amb menys galeries i menys portes. Com serà el meu redemptor?, m’ho demano. Serà un brau o un home? Serà potser un brau amb cara d’home? O serà com jo?
El Sol del matí reverberà en l’espasa de bronze. Ja no hi restava cap vestigi de sang,
-Ho podràs creure, Ariadna? -digué Teseu- El minotaure a penes s'ha defensat.

*L’original diu “catorze”, però sobren motius per a deduir que en boca d’Asterió aquest adjectiu numeral val per “infinits”.

Jorge Luis Borges

Traducció a cura de Gustavo F. Soppelsa i Olga Pena Guiu